projecte destacat: Josep-Oriol Miró

projectedestacat


El violoncel de Gaspar Cassadó
[per Josep-Oriol Miró Cogul]
















Data: 23 d'abril de 2008. Hora: 11.00
Lloc: esmuc
(Aula 109)
Àmbit: CiC Orq. Director: Damián Martínez

1a part:
Gaspar Cassadó (1897-1966):
Suite en re menor per a violoncel sol
Preludi – Fantasia

Sardana (dansa)
Intermezzo i Dansa Final

Enric Granados (1867-1916):
Intermezzo de Goyescas
(transcripció per a violoncel i piano de Gaspar Cassadó)

Gaspar Cassadó:
Requiebros


2a part:
Gaspar Cassadó:

Sonata en la menor
Rapsòdia

Aragonesa
Saeta
Pasodoble


Dansa del diable verd


Músics:
Josep-Oriol Miró Cogul, violoncel
Macarena Pérez García, piano


Nota al programa

La figura de Gaspar Cassadó representa un dels pilars de la tradició violoncel·lística catalana i mundial juntament amb qui va ser el seu gran mestre, Pau Casals.
L’objectiu principal d’aquest projecte final és testimoniar l’empremta que ha deixat una personalitat artística de la vàlua de Gaspar Cassadó, i revifar el record de la seva existència, immerescudament eclipsada per l’eminent Casals.
Actualment, la valoració de Cassadó rau, sobretot, en la seva vessant compositiva, però, des d’aquesta humil aportació, també hem volgut fer èmfasi en l’activitat per la qual va tenir més reconeixement en vida: la interpretació.
Gaspar Cassadó va ser un d’aquells grans artistes que es distingeixen tant per la magnitud de les seves dots musicals com per la seva generositat i innocència d’esperit, de les que va deixar constància el guitarrista Andrés Segovia:


«Algú, sens dubte, molt semblant al nostre gran artista Gaspar Cassadó podria haver suggerit a Emerson aquesta bella definició: “Poeta és qui en els ulls de l’home conserva la mirada del nen”. Era l’ànima de Cassadó transparent com la d’un noiet, sense que la vida hagués dipositat en ella, en el transcurs dels anys i desenganys, ni amargors ni rancúnies que l’enterbolissin. I el seu art, net d’impureses bastardes, ens podria servir a tots nosaltres de paradigma de noblesa estètica, per la seva rica intuïció i el seu vigor reflexiu».